Un trio de cel

At Versaris

Rap com a exili fins que em mori,
un dia de cel i sis de purgatori. (x4)

De perles, ahir t'escanyava el cos amb el braç
i avui el Patxi ha picat la porta del desert.
Les clavo, apostar pel rabo,
l'atzar de rimar-ho amb pressa i sense esborrar-ho.
Sabadell, Sants,
escopint els lladres amb guants blancs
en va i saber-se guanyador des del principi,
per principis elegants.
Els ideals més bells sempre troben els clàssics entrebancs.
L'amor romàntic,
una quimera, una patranya
que arranca a la dona el més autèntic,
mata la companya.
Enfonsa en mons de recerca infinita
i quan cau el mite
trobes en el rap una marmita
i guanya el respecte.
És la pócima
i és el Torres qui detecta
quan celebrarem la pròxima
victòria en aquesta societat infecta.
Esperem el seu pronòstic,
classe obrera, intel·lecte.
La insostenible lleugeresa de saber-te gran,
el fan number one del clan de Peter Pan.
Tu, ets més respectable per tenir família? no.
Quan tardes en currar-te la pose d'interessant, cabró?
He llençat els versos sense borrar-ne ni un,
és l'herència de Vladimir Ílitx mesclada amb rom.
El rum-rum, a punt,
els punys apretats sempre,
el pim-pam-pum
i que no en quedi ni un.
Aquí tancats no sentim el plor ni la fortor
de cada cadàver, carn d'aparador.
Bonica excusa el rap per poder baixar la guàrdia
a qui no intoxica ni la tele ni la Vanguardia.
Baixem-la, la guàrdia.
Les dents, per somriure.
Entre claps i imatges
revivim grans passatges
i res irrellevant, tio;
no saps com cansa viure
i com de xungo és oblidar als minuts
el seus missatges.

Rap com a exili fins que em mori
un dia de cel i sis de purgatori.

Tu dius veritats a mitges sempre
i jo a la contra amb un contrapunt real, tio,
tu ho has d'admetre.
La realitat no té sostre
ni àrbitre.
Vols veure'ns el rostre?
Segueix-nos el rastre.
Al tren, torno del curro
la gent em mira raro,
jo canto mentre xolos pugen l'altaveu del mòbil.
Dèbil, captiu
de les meves paranoies,
si el dia no em somriu
vaig i li faig pessigolles.
És plaer,
té un atractiu particular
articular un escrit
amb el beat de l'auricular.
Jo m'aplico,
rego el jardí i no escric per insomni.
Tinc un testimoni
per cada pel·lícula que explico.
Ho estic rebentant al Twitter,
a la butxaca un clipper
i una placa implica
quedar-se en boles com un stripper.
Jo i la base a soles
passant les hores en secret.
És un fet al repertori,
tinc la llengua bífida,
una llepa el nèctar i l'altra narra histories.
També és cert que molts tenen lletres estúpides
i volen en estampida les idees lúcides.
Però són artistes i tenen quorum
faig el practicum del rap respectant el vademecum.
Ells treuen àlbum i toquen al Fòrum,
jo faig quàntums de rimes per un homenatge pòstum.
No necessito res més, un glop d'arsènic,
escric un altre capítol de pensaments onírics
decorats per un estil lliure líric.
Porten com a títol Rap és el mètode empíric.
Sóc cínic, dibuixo la instru fil per randa.
Simple, Darwin, el fort sobre el feble.
Som l'exemple que desmunta la regla,
bon rap casolà, Teatro Mágico és el temple.

Rao com a exili fins que em mori,
un dia de cel i sis de purgatori. (x2)

Només dedica'm el silenci,
regala'm un moment de pau per trobar el cau
on rau la calma, que allà fora regna el caos.
Ens juguem líriques als daus
i l'atzar revela la primera parrafada;
sempre sona més sincera i té tela
que improvitzant-ho pugui cobrar algun sentit.
El kit venia escrit amb el beat, mata el neguit, freak.
Un crit al pit és una frase lapidària;
jo sóc un pària, em deixo caure a la teva àrea.
La roca calcària em faria feliç en temps de crisi,
el tema està en trobar l'oasi, tenim el jazz i
verifiquem les coordenades, bon rap trifàsic,
escopim crema entre calades.
Són mil matinades de relax, aferrats a relats barats,
armats de versos agrupats en packs aquí tancats.
Veig el respecte envers la fama
i saps que jo em conformo en sonar a Radio Trama, ah.*
Rimes, emblema, menda, renunciem al drama,
és com el nostre Nepal, anem del pal com el Dalai Lama
mai diré mai, mama, mai culparé a la musa,
li poso falta d'assistència, no té excusa
I no, no vegis com abusa, la vida cansa.
Jo tinc més certesa que esperança
escric en prosa difusa, traçant la *** de venjança.
Diviso punys, caputxes, perseverança.
Sabadell, Sants, la punta de la llança.
Mira, perquè tot cremi només cal una guspira.
El temps expira i a l'exili no som precaris,
som l'elixir: Patxi, Vazili i At Versaris.

Rap com a exili fins que em mori,
un dia de cel i sis de purgatori (x4)

Rap, rap, rap...