Veritat

Cendraires

Fondaria de pouet que no és abisme
del que entre i surto cada nit
com si fos un conte,
com si fos de somni i jo Alícia,
sense meravella.

Ja no porte trenes, m'allarguí la falda,
no compte ovelles per a dormir
ni àngel ja m'esguarda,
ni batel de pètals que guia
l'home amb ulls de flor.

I l'home i la dona dormen, són morts,
i darrere la finestreta, al plat, un corb riu.

Peixos de llum esclaten en foc
pels xarcos d'aigua.
Camino sola i desitge oir
una veu que em clama:
" amor meu, estàs de tornada,
véns per sempre ,ho sé."

És que han vingut per mi
els antics navigants de somnis,
dels que viatgen pels miralls
amb vol de colomes...
i d'un bot alcance la lluna
i plante un jardí
de camèlies i violetes
que canten a cor...