Verònica (Llum)

Andreu Valor

Curiosament, la vida resta lluny de tan senzilla.
Dormen multitud de gestos. Els costums d’éssers perversos.

Mentre cau, l’equilibrista dóna vida a la corista que ha canviat gel per alè.
Entre versos, la constància ha salvat el vent que passa.

L’horitzó, que sap de llum com de tu jo,
que busca el temps i l’empedrat fa de graó
per aconseguir vetllar per la llibertat del món.

Força de perfil abstracte, sobre tu recau el tacte
per nodrir la nostàlgia fent del teu do l’esperança.

En la nit forges d’estima cada pas que la carícia deshereta el patiment.
Saps que si no eres la lluita, desvirtuen la collita.

L’horitzó, que sap de llum com de tu jo,
que busca el temps i l’empedrat fa de graó
per aconseguir vetllar per la llibertat del món.

“Vítol!”, crida el poble.
Quan de la fi creix el principi de l’amor.
Saber que aprendre és el viatge.

“Vítol!”, crida el poble.
Quan la foscor deixa de ser foscor pel foc
i de la flama naixen danses.

“Vítol!”, crida el poble.
“Vítol!”, crida el poble.

Curiosament, la vida resta lluny de tan senzilla.
Dormen multitud de gestos. Els costums d’éssers perversos.

Mentre cau, l’equilibrista dóna vida a la corista que ha canviat gel per alè.
Entre versos, la constància ha salvat el vent que passa.

L’horitzó, que sap de llum com de tu jo,
que busca el temps i l’empedrat fa de graó
per aconseguir vetllar per la llibertat del món.