Vida, foscor, vida
No sé on ets.
No puc mirar-te, tocar-te, sentirte
perquè no estàs present. I, vius,
respires al costat meu.
I com un nàufrag que ha oblidat que ho és
habites un univers
de sòlids dolors,
de paraules roents.
I la pluja arravatada,
el salobre del vent
els núvols del capvespre
s'estimben a l'abisme orc que et fa de pell.
Al fons, desballestades
com una fira després d'un cicló,
jauen inertes la innocència,
les esperances escampades.
Despullada d'ardors i esperes
Brolla una calma de l'aparent no-res.
Nua al bell mig
del fred més profund
de sobte puc veure't,
arraulit com un animal poruc.
Em veus tan desvalguda com tu.
I la pluja arravatada,
el salobre del vent
els núvols del capvespre s'estimben
a l'abisme que et fa de pell.
Al fons, desballestades
com una fira després d'un cicló,
jauen inertes la innocència,
les esperances escampades.
Vine, et presente
les meues ombres:
se m'ha arrapat a l'ànima
el turment d'una mare
amb la mateixa força
amb què m'adherí
a les seues entranyes
quan era un botó de vida.
I la pluja arravatada,
el salobre del vent
els núvols del capvespre s'estimben
a l'abisme que et fa de pell.
Al fons, desballestades
com una fira després d'un cicló,
jauen inertes la innocència,
les esperances escampades.
No em pots salvar.
No et puc salvar.
Però podem regar-nos
amb llàgrimes pures i vives.
com aquella espurna
de vidaque vaig ser
I qui sap si naixerà
alguna cosa nova...
I la pluja arravatada,
el salobre del vent
o els núvols del capvespre
s'estimben a l'abisme orc que et fa de pell.
Al fons, desballestades
com una fira després d'un cicló,
jauen inertes la innocència,
les esperances escampades.
