Vindrà l'hivern

Xavier Ribalta

Des del casset del cotxe m'acompanyes
cantant Vindrà l'hivern,
mentre la llarga recta cap a Tàrrega
va travessant el túnel de la boira.
Vindrà l'hivern. I parles de tu i jo,
d'aquest convenciment
que crema passaports per ja no fer-se enrere,
i d'una llibertat
que, malgrat no existir, cantaràs sempre.
Vindrà l'hivern em diu la llum groguenca
dels finestrals del Bar de l'Estació.
Els joves amb l'atur a la mirada,
que ploren cada nit sobre el coixí,
tenen només els crits i els cops del dòmino
per espantar la por. Vindrà l'hivern
em diu aquesta plana ben llaurada
que ordenen les fileres de pollancres,
com àngels de la guarda entre la boira.
Vindrà l'hivern. Tremolo ja pel fred
d'aquell darrere fosc de l'escenari
on queda, gris i inútil, el poeta.
Vindrà l'hivern. Et trobarà
passejant pels carrers entre els jardins
dels teus nobles afores de Madrid.
Vindrà l'hivern. Vigila, dins de tu,
els camps de Tàrrega velats de gris,
presents als teus ulls tristos com un deute.
Indefensa mirada que pregunta
per l'espectre del gebre on surt el sol
i els trets dels caçadors. No tinguis por,
perquè aquest art obscur i vigorós
ens templa amb les derrotes i ens enlaira
vers la nostra victòria hivernal.