Virgínia

Le Croupier

Espiava la vida en silenci des del seu abisme.
Quan pensava en el sexe es trencava ella sola per dintre...

El seu gest perseguia una imatge subtil, com de vidre,
i es perdia entre dubtes al no veure's mai reflectida.
Escrivint se n'anava,
lentament es perdia,
però és veritat que durant aquells dies
les hores pesaven molt més.

S'escrivia el guió de la vida i sovint l'assajava,
amagava amb destresa un verí rere cada paraula.
Encenia un cigar,
i es gronxava descalça,
intentant no donar a les veïnes motius d'esperança.

Virgínia,
no ho volies però vas caure sola,
lentament et perdien les hores
i com sempre vas dissimular.
Virgínia,
vas aprendre a estimar sense guia,
i besaves malgrat la ferida
que et deixava l'amor al passar.

Resumia els desitjos més dòcils en quatre paraules,
acusava els seus dubtes en forma de tènues besades.
Ignorava les veus
que, suspeses en l'aire,
exigien a crits un permís per l'amor a dos bandes.

Aguantava el recel més ardent de la gent erudita,
qui és capaç de canviar-se el vestit enmig d'una mentida?
S'endinsava callada
a un riu d'hipocresia,
potser avui les entranyes haurien tancat la ferida.

Virgínia,
t'endinsaves al riu amb recança,
ofegant en secret l'esperança
per obrir-li camí cap al mar.
Virgínia,
almenys deixa'm que digui en veu alta,
avançada en el temps, feies falta,
però ningú no et va treure a ballar.

Virgínia,
esperaves un tren a deshores,
lentament t'engolia la sorra
que altres no van voler trepitjar.