Zona zero
Sóc l'home-ruïna. Tots els dies patesc l'enderroc
més terrible i acabe entre les més grans cendres
de mi mateix. Però m'he d'alçar, redreçar-me,
fer com si no haguera passat res, i tirar endavant.
La meua destrucció és habitual i quotidiana,
si, però jo em corde bé les sabates i torne a
començar, no em poden llevar aquesta il•lusió
feta de paper i lletres. Sé de memòria el camí
de l'inici de les coses, jo mateix m'estimule bé
per tal d'inventar-me als matins. I passe ràpid
de ser un grapat de pols grisa al cos humà més
ben perfilat, i em vist de persona correcta, encara
que siga només un pobre animal determinat
pels capricis més absurds del que anomenen vida.
Amb gran facilitat em pose en marxa, igual
que un rellotge al servei d'un destí sovint imposat,
i de vegades pense que fins i tot sóc lliure,
per què no? Posats a creure no crec en res,
i passaré a la història sense pena ni glòria.
Només el teu alé em reinicia i configura
les meues passes. Tu, maquinari i programari
de mi, brúixola i camí, motiu de tot, última
raó de continuar. M'encens i em cremes,
i a la fi sóc un més que viu i mor a la vegada.
Autor(es): Vicent Nàcher,Carles Pastor
