A poc a poc
d'obrir les ales,
i mentre ormejo el meu vaixell
amb veles blanques,
vesteixo aquest meu cos esquerp
amb disfresses de mariner expert,
salpo amb el vent del meu ponent.
A poc a poc també hem après,
tot estimant-te,
que no hi ha un jou per sempre més
si amb esperança,
pels clars llindars d'un somni ferm
trenquem les ombres, trobem respostes.
Quant i fins quan caldrà que alcem
el nostre cant, la nostra veu.
Quant i fins quan perquè el demà
sols sigui un gest de llibertat.
Jo l'estimo així,
aquest món que s'acosta,
jo t'estimo així,
quan el fas més a prop
amb neguit, amb esforç,
insubmís.
A poc a poc reviu amb força
tanta memòria
els vells neguits i aquells designis,
ara són nostres.
A poc a poc i plens d'orgull
comencem de nou el vell futur
que ens ha de dur enllà i més lluny.
A poc a poc la llibertat
obra les tanques
als somnis de tants pobles cots
que empenyen l'alba,
i a l'horitzó senyala els fars a gents i parles,
que arreu proclamen.
Autor(es): Lluís Llach