No m'importarà pas gens
quan m'atreveixi a obrir el meu cor una nit.
Potser visc massa lluny del camí que puja al mur
i solsament enllà la veu es fa escoltar.
Qui sap si trobant-me l'amor de repent
pugui deixar-me als seus braços somrient.
Però no, no vull escoltar-te a tu
que t'apagues convençut de saber-ho tot.
I sols jugues amb els noms de les coses.
Potser espero enganyat que em somrigui un escarabat
o comprendre un dia el cant d'un ocell.
I que el vent comparteixi amb mi els seus sentiments
i conèixer a qui pels meus somnis encenc la lluna cada nit.
Potser no ho sabré mai i ho sap el meu gos.
Jo visc encara i fa dies ja que ell es mort.
Però no, no vull escoltar-te a tu
que t'imposes si has perdut el teu temps patint
No m'importa si em comprens.
Ni m'importarà pas gens el que puguis dir.
Autor(es): Joan Baptista Humet