Que ens vegem un dia
allà on s'acaba el fum de la ciutat
amb la clau de casa abandonada
i un ànsia de veritat.
Hi ha un tresor que espera, camarada,
el nostre pas furtiu i enamorat
fet de plors, que eixuga la rosada,
i orgulls assassinats.
Que el camí no sigui, camarada,
de submissions a l'home intermitent;
L'home ignora el dia que s'apaga
o ix un sentiment.
Aprendrem a viure, camarada
dels qui han après a viure en el No-res,
amb l'esperit alerta a la trobada
i no gaires coses més.
Amb la seguretat que donar saber on és la llum
i no conèixer-la, i no conèixer-la
-quan la sento a prop se m'esmuny-
vull trobar-me amb tu, company,
fer-me fum
i fondre'ns un instant;
Llavors cauen els gegants.
Autor(es): Joan Baptista Humet