Cures
mentre no puc ni aixecar el vol.
Abraces els meus somnis com si fóssin els teus.
I en silenci alguns cops t'ensorres
i creus que no podràs més
i tossut em dius: anirà bé.
Dorms, aprop, quan les hores són eternes.
Sents, els cops com si te'ls féssin a tu.
Eixugues llàgrimes que em neguen el rostre.
I en silenci també plores
i no pots seguir aguantant
i em sorprens: tu pots amb tot.
Lluites, per convèncer-me del futur.
Xiules, melodies impossibles.
M'arrenques somriures, en els dies més durs.
I en silenci també busques
maneres de fer cor fort
i dius: Rendir-se no és opció.
Cures les ferides que se'n van.
Autor(es): Marc Ràmia