El meu avi/Balada d'en Lucas/El canó de Palamós
a bordo del "Català"
el millor barco de guerra
de la flota d'ultramar.
El timoner i el nostramo
i catorze mariners
eren nascuts a Calella,
eren nascuts a Palafrugell.
Quan "Català" sortia a la mar
els nois de Calella
feien un cremat
mans a la guitarra
solien cantar,
solien cantar:
Visca Catalunya ! Visca el "Català"!
Quan el "Català" sortia a la mar...
. . . . / . . . .
Jo tenia una caseta vora el mar,
jo tenia un jardí florit i un cel de pau,
jo tenia una barca
i unes xarxes a la platja
i una dolça matinada al despertar.
Quan vingueren gent de fora, gent del nord,
gent estranya que jugaven amb l'amor
jo vaig perdre l'alegria
i la pau de cada dia
i la cala, que era el meu món.
Ara hi penso dia i nit
en el aquell jardí florit
i en la mare que esperava es meu retorn
i en la cala solitària
quan et so de la guitarra
li portava una cançó.
Fins l'aroma dels meus pins
i les flors del meu jardí
tot ho tinc jugat i tot ho tinc perdut,
ja no em queda ni la vela
de la barca marinera
ni la cala que era el meu món...
El meu món, el meu món...
. . . / . . .
El canó de Palamós,
ben mirat que n'és d'hermós,
ja fa temps que està callat.
Ja fa temps que mira el mar
amb el ventre rovellat,
quatre rodes i un forat.
De la boca del canó,
només surten els records
de les guerres d'aquell temps,
quan la gent de l'Empordà,
de la Selva i el Vallès
es mataven per no res.
Però escolteu la seva veu,
oh canons de tot el món
i la gent de tot arreu:
no més guerres ni més morts,
no més bombes ni més focs,
sóc el canó de Palamós.
Si els canons de tot el món
fossin com el vell canó,
que tranquil està adormit,
blancs i negres dins del cor
portarien una flor,
la Rosa de Jericó.
Però escolteu la seva veu,
oh canons de tot el món
i la gent de tot arreu :
no més guerres ni més morts,
no més bombes ni més focs,
sóc el canó de Palamós,
sóc el canó de Palamós,
sóc el canó de Palamós.
Autor(es): José Luís Ortega Monasterio