Rutina imposada
deixa-li que traga la vergonya acumulada.
Els llibres carregats a l’esquena de la mama,
la pena d’una escola pública manipulada.
Que fomenta la rivalitat amb els companys,
ni es molesta en veure que no tots som iguals.
En la resposta davant la pregunta de la mestra
i això porta a humiliacions a la palestra.
Trenque,
sense por ni dubte tot allò que em frena,
que no em deixa treure,
la meua manera de fluir i créixer.
Si em limites, trenque
sense por ni dubte tot allò que em frena,
que no em deixa treure,
la meua manera de fluir i créixer.
Deixa-li que cresca el xiquet ell com és com siga,
deixa-li que escriga tot allò que li motiva.
Tot tradicional anclat a la disciplina,
no li farà cas a la persona que més crida.
I tu afronta, noves experiències i sentiments,
I enfrontat, a les teues pors sent tu mateix.
Ja s’escolta a poc a poc eleva el to el xiquet
I a la fi enfonsa, els prejudicis i l’angoixa.
Herència cristiana a les aules,
repetició a foc i així tallen les ales.
Sales dividint a les companyes,
creant diferències per al nostre desastre.
Herència militar a les aules,
les doctrines tots els anys sonant,
la resta callen.
I a poc que anem alçant el to
el càstig apareix disfressat d’educació.
Ara volem fer volar la imaginació.
Ara fiquem, li fiquem l’actitud del que sap que se’n va a enfrontar a tot,
la humilitat de qui sap que ha lluitat per allò que vol.
No hi ha consol, les barreres no ens frenen el vol,
som com som als renglons de les cançons.