No ets d'aquest món
mentre pujo rere el vell museu.
Al teu voltant el món sencer pren màgia
com foc sorgit del cel.
Cuito el pas gelós per atrapar-te
mentre llanço el teu nom al vent.
I el seu rebuf em torna una rialla
que explota al meu cervell.
Tu no ets d’aquest món, no sé pas d’on
deus haver sortit, has caigut aquí
des del somni més perfecte.
Un ‘bon dia’ trenca el gel com una dalla;
davant meu dos flocs de neu.
Sols dos mots i la meva ànima és salva
vibrant de ser prop teu.
I tot fent via em dius meravellada:
“Mira, encara es veu algun estel”.
Però és als teus llavis on jo veig guardada
la clau de l’univers.
Tu no ets d’aquest món, no sé pas d’on
deus haver sortit, has caigut aquí
des del somni més perfecte.
Autor(es): Cristian Gómez Montenegro