Petenera de la dona valenta
un infern,
la violència masclista
del poder
i ja no vull callar més,
vull cridar,
ja està bé, ja n’hi ha prou
de covards.
M’han parit dona valenta,
lliure com l’ocell del prat.
Soc filla de la sentència:
llibertat!
Si la mort vol soterrar-me,
alce el vol.
Lluite perquè tinc veu
i el desig
de no ser de ningú
i viure en pau.
Vinc de la branca més verda,
de la que sempre floreix.
De la llavor d’una rosa
sense sang,
brota la meua esperança
com un bram.
Els besos són pètals d’or
i els arraps
només pors que s’allunyen
de mi.
Ja no em fan mal les ferides,
les cicatrius del passat.
Les gavines m’acompanyen
per la mar,
el roser ja no té espines,
s’ha secat.
Les penes que em vas deixar
han fugit
per la vora del pit
les he vist.
Si t’he cantat les quaranta,
és perquè m’has obligat.
Qui colpeja la decència
no val res,
qui no s’estima la vida,
ni un quinzet.
Així que ves-te’n d’ací,
ja no et vull,
tin l’anell, els costums
i els records.
Cal plantar-los cara als monstres
quan ens volen mossegar.
Que la gossera no amague
l’animal
quan lladre ràbia d’estelles
al portal.
Haurem d’aüixar-lo entre tots
com a un gos
que té por de l’amor
de la gent.
Si t’he cantat les quaranta,
és perquè m’has obligat.