Dos plats
Faig el llit amb els llençols d’aquell primer dia; són freds.
Poso música, la trec. El rellotge sembla aturat.
Trec la llengua a l’espill. Allò que hi veig mai m’ha agradat.
Noia avui fas tard, potser no vindràs,
no puc ni vull fer espai a la soledat.
Noia avui fas tard, potser no vindràs.
Els minuts són bales, són dubte, són planys.
Ja hauríem d’haver parlat del sexe dels àngels, del temps.
Ja hauríem d’haver arreglat el món cent vegades, o més.
Ja hauríem d’haver vençut la frontera que hi ha entre pells.
Ja hauríem d’haver arribat allà on floreixen gemecs.
Noia avui fas tard...
He cuinat somnis per tu, he omplert les copes amb vent,
vent que pugui netejar el regust del temps perdut.
He obert finestres per fer fora el dolor d’aquí.
He plorat , he rigut quan t’he fet un niu dins del pit.
Noia avui fas tard...
Paro taula amb dos plats, una espelma i el teu vi vell.
Faig el llit amb els llençols d’aquell primer dia; són freds, tant freds...