Penèlope, el far daurat
per fi entre al meu palau daurat.
Cau la nit, l’illa dorm
i ella se m’acosta amb l’aura d’or.
Com fulgeix aquesta llum!
Una llum que ho omple tot!
Cada gest molt més que un gest,
cada bes molt més que un bes:
la rosa oberta en plenitud.
És de nit, l’illa dorm
i al llit d’olivera brolla el foc.
És de nit, l’illa dorm
i els déus s’han quedat bocabadats.
Com fulgeix aquesta llum!
Un volcà enmig del mar, el Far!
Les estreles contemplant
el seu reflex als pètals d’or:
la rosa eterna en plenitud.
És de nit, l’illa dorm
mentre l’Amor mou l’Univers.
Com fulgeix aquesta llum!
L’illa és una rosa enmig del mar, com un volcà de lava estremint-se i els
déus la contemplen bocabadats: és l’Amor que mou tots els mons, és la llum del teu
cor.
I aquesta és la història d’Ulisses, de Ningú, de mi i qui sap si també de tu.
Xiquets i xiquetes, hòmens i dones, grans i menuts: som a les acaballes de la
faula. El sol s’ajoca enllà dels camps sembrats de vinyes i d’oliveres, una ora
suavíssima es desvetla a la serra del Castellet i ens portarà sentors de fenoll i de
romer.
Després del que heu sentit, els déus varen convertir els personatges
d’aquesta història en estels i, com engrunes d’autèntica llum, els llançaren al mar
infinit de l’Univers dibuixant la constel·lació de la Rosa.
En eixir, mireu el cel perquè allí els trobareu, perquè sempre la claror ve
d’allí!