Lo noi de la mare
son ros i tendre fillet que no dorm,
perquè no plori ni en terra s’enyori,
dolça li canta dolceta cançó:
-No ploris, no, manyaguet de la mare,
no ploris, no, que jo canto d’amor.
Cada gronxada et daré una abraçada,
cada abraçada un beset amorós;
mes rosses trenes seran tes cadenes,
niu i alcoveta les ales del cor.
Que n’és de bella ta galta en poncella !
que en són de dolços tos llavis en flor !
són una rosa que els meus han desclosa
sols per xuclar-ne la mel de l’amor.
Feu-li orenetes, cançons d’amoretes;
canta-li albades, gentil rossinyol;
si t’és poc fina ma falda de nina,
baixen los àngels del cel un bressol.
Sien ses ales glasser de tes gales,
sien sos braços coixins de ton cos ;
jo per tos polsos en tinc de més dolços,
per embolicar-te, les teles del cor.
Sien ta faixa, si el cel no te’n baixa,
quatre palletes de sec poliol,
quatre palletes tot just floridetes
que et servirien de faixa i llençol.
Guarniu-me’l, àngels, bressau-me’l, arcàngel
d’aire bon aire, tot fent-li l’amor;
mística bresca lo cel li servesca
si en llet de verge no troba dolçor.
Dels Reis l’estrella claríssima i bella
n’és baixadeta a posar-se en ton front;
quan ells te miren gelosos se’m giren:
“Quina faldada de perles i flors!“
Totes s’esfloren les flors que t’enyoren,
feia-les nàixer ton riure melós,
tornen reviure si els tornes a riure,
més, ai !, sols viuen rosada de plors.
Quan se n’adonen los àngels, entonen
càntics de festa que es tornen de dol:
“Amb tu abans d’hora clareja l’aurora,
amb tu abans d’hora s’ha de pondre el sol”.
Mentre Maria el bressava i vestia,
veu ses manetes creuades al cor;
prou l’endevina d’amor la joguina,
que fill i mare barregen sos plors.
-No ploris, no, manyaguet de la mare,
que en la creu dura morirem tots dos.
Autor(es): Jacint Verdaguer, Cançó tradicional catalana