Goigs en lloança de la Divina Pastora
Puix al ramat peixeu
les flors d’amor de Déu,
gentil Maria,
dau-me’n un brot a mi,
que les roses d’ací
fan sinó espines.
Jo els dic adéu-siau:
Donau-me-la, si us plau,
l’herba florida.
Al barret de pastor
du una poncella d’or,
al cel collida;
més dolços que la mel
són los olors del cel
amb què ens hi tira.
La vostra olor ens atrau :
Donau-me-la, si us plau,
l’herba florida.
On ella assenta el peu,
papellonets beseu,
clavells hi riuen;
on gira l’ull tan dolç,
cantau-hi rossinyols!
Ja el sol hi brilla.
Oh, aurora que ens el dau:
mostrau-me-la, si us plau,
l’herba florida (...)
El xai diví en sos pits
viu de lliris florits,
encens i mirra;
los altres viuen d’ell,
del camp més ros i bell
pura és l’espiga.
Floriu per mi i granau:
Donau-me-la, si us plau,
l’herba florida.
Del bon amor estel,
guiant-nos cap al cel
canta i refila,
pels tendres amadors
fent garlandes de flors,
i sajolida.
Si un brot per mi en guardau:
Donau-me-la, si us plau,
l’herba florida (...)
Lo sol és son vestit,
lo mantell de la nit
sa mantellina,
per a brodar-la els cels
donen ruixats d’estels
i pedreria.
Reina del mantell blau:
Donau-me-la, si us plau,
l’herba florida (...)
Ens peixerà amb sos dits,
ens donarà sos pits,
font de delícies:
Veniu !, que es viu a pler
a l’ombra del roser
que és sense espina.
Puix als anyells en dau:
Donau-me-la, si us plau,
l’herba divina.
Autor(es): Jacint Verdaguer