Què més arrancaran
és la tristesa i la riquesa de la espècie humana
un puto virus per la mare terra és la nostra presència
i ens creiem que de la terra en som l’essència.
Paisatges que mai no veurem
sobreexplotació d’aquests per la riquesa
ens carreguem la bellesa d’un fons que seria etern...
Espècies extingides per la humanitat
com més sagni la terra més ens donarà
tot i que plori no la sabrem escoltar
i arribarà el segon en que se’ns farà tard
Però ahir hem va vindre al cap una reflexió mare
si no ens sabem ni saludar entre nosaltres
si no sabem ni qui som ni cap a on anem
com pararem d’explotar fonts innecessàries
Què més arrancaran moguts per els diners
cegats per el amor i el odi d’un mateix
creient en la vana il·lusió de tots els reis
que la moneda controla tots els martells...
Què més arrancaran, abans que el caos sigui inmediat
Què més arrancaran, les plantes secaran i els rius tots moriran
Què més arrancaran, el cor de la terra està obert i ningú el podrà tancar
Que més arrancaran, l'herència que deixem el mòn que estem borrant.
I cada dia tot respira més accelerat
més ambició mes producció i paisatges morts
sed de poder que no s’acaba ni s'acabarà
amunt les mans i no som prous per poder-ho frenar
I la impotència va creixent en el teu interior
no pots fer res veus un esbós d’un mon que serà mort
no entens es com no els pot importar
no et queda un altra que desfogar-te cridant...
Què més arrancaran, abans que el caos sigui inmediat
Què més arrancaran, les plantes secaran i els rius tots moriran
Què més arrancaran, el cor de la terra està obert i ningú el podrà tancar
Què més arrancaran, l'herència que deixem el mòn que estem borrant