Senyoreta de bon casar
Quan de petiteta jugant suava
una esgarrifança i ja m’encostipava,
llavors aspirines i llimonades,
lletetes calentes i pomes ratllades.
Més gran amb les monges
tot fent ganxet a poc jo tenia esgarrifances de fred
i si preguntava per aquells estats
elles contestaven que era el fred dels pecats.
El dia que jo feia quinze anys
bufant les espelmes entre els meus companys
en fer-me un petó el cosinet
em va venir una esgarrifança de fred.
Vaig preguntar al pare, què m’ha passat?
i em va respondre : tu t’has refredat,
però si estic bona, vaig dir a la mare;
calla, calla dona, si fas mala cara.
Aquella resposta no aclarí res
i així vaig passar quatre o cinc anys més
fins que un senyor en veure tots els meus mals
s’oferí a explicar-m’ho amb pèls i senyals
i així en una nit i en un matalàs
em va detallar tot el que feia al cas,
però l’ensenyament fou incomplet,
no em vingué pas cap esgarrifança de fred.
Ara estic casada, amb el senyor,
I amb ell mai no sento ni fred ni calor
i d’esgarrifances, naturalment,
si mai n’he tingut ha estat casualment.
Quan fent feina a casa, si és que he suat
amb el corrent d’aire m’he refredat
i mai no recordo per més que fes fred
cap esgarrifança com la del cosinet...
Cap esgarrifança com la del cosinet...
Esgarrifança de Freud.
Autor(es): Pere Tàpias