La cortesia
És alterosa i ferma la dona castellana.
N’he vist d’aquestes serres que semblen un xiprer
i és així com la nostra d’honesta i recatada
amb un esguard de mora, però amb un sever deix.
Té el somrís de puel·la de tota catalana
i el posat d’enclaustrada que viu sense verger.
És ufana a Castella, però en tota sa encontrada
no albira tarongina ni d’un clavell l’esqueix.
Tampoc cap mar la gronxa, però el cel li és tan blau
que diríeu que el porta quan els ulls s’hi emmiralla.
Tingués una pomera i un cirerer al costat
ja ni ens fóra estrangera la bruna Maria Anna.
Tot el paisatge és d’ella, que ella li dóna la pau
i neix la farigola on ella passa i calla.
Que el moraduix s’hi bressa sols per sa majestat.
Quin greuge que no sigui d’una parla germana!
Autor(es): Joan Salvat-Papasseit, Rafael Subirachs