Cossilet petit
Anava amb bicicleta sense mans
tenia es cap pelat i pelades ses mans,
no hi havia res que l’estressés,
ni cap paret seca que l’aturés.
Saltava ses tanques,
amb es ulls tancats,
no se’n donava compte i ja ho havia atravessat.
Estava perdut però no li importava,
mirava ses estrelles
i s’orientava.
No es desacompassava amb es ritme de sa vida,
sabia que molt prest venia cosa més polida.
Per dins sa marina o pels acantilats,
en cossilet petit estava enfilat,
s’atracava es mes de Febrer,
estava nerviós no sabia que fer,
va decidir fer, lo derrer que podia fer
Jo amb sa vida, improvitzaré!