Custòdia
Quan arribes s’il·lumina tot
res no importa si estàs a prop.
Es tanca el cercle, moren els records
que no em deixaven viure el teu amor.
Les amenaces no van funcionar
ja som lliures per poder estimar.
Et sents a casa i tots som iguals,
la meva vida et vull dedicar.
Però sempre és un temps finit
que fa que resti cada nit,
que s’ha gestat en l’exterior,
que posa en pausa el nostre cor.
Riure. Viure.
Tu provoques cada bri
d’alegria que hi ha aquí.
Lliure mira’m,
cada instant en el camí
ens enforteix a tu i a mi.
El silenci arriba quan te’n vas.
Ens sentim orfes, et trobem a faltar,
però sempre ens queda el petit consol
que quan retornis sortirà el sol.
Però sempre és un temps finit
que fa que resti cada nit,
que s’ha gestat en l’exterior,
que posa en pausa el nostre cor.
Riure. Viure.
Tu provoques cada bri
d’alegria que hi ha aquí.
Lliure viu-la,
cada pedra en el camí
ens enforteix a tu i a mi.
Però sempre és un temps finit
que fa que resti cada nit,
que s’ha gestat en l’exterior,
que posa en pausa el nostre cor.
Riure. Viure.
Tu provoques cada bri
d’alegria que hi ha aquí.
Lliure mira’m,
cada instant en el camí
ens enforteix a tu i a mi.
Riure. Viure.
Tu provoques cada bri
d’alegria que hi ha aquí.
Lliure viu-la,
cada pedra en el camí
ens enforteix a tu i a mi.
Autor(es): Joan Barranca