Fins que el silenci ve
I així com l'home té por i es destrueix
per no escoltar la vida,
així la vida el persegueix,
el fa parar i el crida.
Fora del temps,
allà on les coses són simples moments
i no hi ha angoixa.
Allà on no poden burxar les nostres mans
ni malejar un paisatge,
lluny de les màquines triomfants,
lluny del seu esclavatge.
Fora del temps,
mirant el seu endins,
buida la ment
fins que el silenci ve,
fins que el silenci ve,
Silenci breu
que a cops t'atrau,
silenci nau
que camina,
silenci por
que fuig o rondina,
silenci plor
que puja i cau.
Silenci cor
que t'obre el pit,
silenci crit
que desespera,
silenci llum
que els ulls allibera,
silenci arreu
que escolta Déu.
Que l'home perdi la por a la solitud
i ja veurem què passa;
potser veurà que va perdut,
potser se'n torni a casa.
Fora del temps,
mirant el seu endins,
buida la ment
fins que el silenci ve,
fins que el silenci ve.
Silenci breu…
Silenci breu
que a cops t'atrau,
silenci nau
que camina,
silenci por
que fuig o rondina,
silenci plor
que puja i cau.
Silenci cor
que t'obre el pit,
silenci crit
que desespera;
silenci llum
que els ulls allibera,
silenci arreu
que escolta Déu.
Autor(es): Joan Baptista Humet