L'espantall
Hi ha un abisme que ens separa en dos mons
Gent en perill, gent que s’arrima massa prop
Creuar sense mirar vol dir no saber dir no
I oferir-se a cada instant com una innocent de debò
Et vaig donar la mà i et prengueres tot el braç
No m’importà si de debò ho aprofitares
Som d’aquella gent que mirava amb respecte
Carn innocent per al foc, que avui no compren dialectes
Pareix tot una mentida, i se me’n fa tant llarg
Com un espantall que riu, que no sap dir que no, que no sap dir que no (x2)
Em senc com una estranya, quan torne a casa
Les portes se’m fan grans, he perdut tota la sal
No tinc res que oferir als meus, em manca tot
Tot ho he donat a bon preu, amb res me'n haig d'anar