L'incendi
Espurna que voleia en la foscúria, lluerna inoculant-se dins les teues ombres. I tu, que t’eres grisa. I tu, que no miraves. I el cop de foc que t’abrusà tant per capgirar-te i esborrar tots els relats. La inèrcia d’un impuls, la confiança de l’ocult, el cop de gràcia. Els fulls en blanc, i és tot un principi... Es fon la solidesa, però existir és un colpiment, i els carrers se’t fan feixucs.
Buscar les brases i trobar sòls erms. Sols els teus erms. Constància ensordidora. Difícil respirar. Comptar les hores que falten per sortir-ne. De la sortida, la utopia. I més erms, i més ofecs, i una nit que no arriba, l’angoixa de les tardes massa llargues, i el pa que no és prou, i el destí de les onades, i la llum que imaginaves, i l’embat de la misèria, de la misèria que et reté. Ser-te presonera. Ser-te l’assassina. Humiliar-te. Escopir-te. Nafres que s’obren. No furgar-hi per travessar-les: només el tedi.
Ets i no hi ets. I si hi ets no pots ser. I cauran mil fulles dels teus arbres, i la por se t’aferrarà per no deixar-te abraçar-les. Perquè podries ballar-les, i d’un esclafit en neix la flama, i hauries fet l’incendi.
Autor(es): F. Escandell, Jansky