La cura
Entre quatre parets
trobar sentit a res
bombardejats pel soroll
i la consciència.
Respira a poc a poc,
la doctrina del xoc
truca a la porta
a l’ombra de la histèria.
Potser qui sembra la por i el terror després et vendrà la cura,
potser la cura de tot és cuidar-nos i obrir els ulls.
Però entre les pors i les ombres s’obre una escletxa de llum,
la tendresa i la distància neixen allà on vulguis tu.
Futur classificat,
avui no hi ha rescat,
l’espai comú
ja fa temps que és a l’abisme.
Regna la confusió
però viu la vocació,
marees blanques
combaten el cinisme.
Potser els profetes que criden més fort no hagin tingut mai la cura,
potser la cura de tot és cuidar-nos i obrir els ulls.
Però entre les pors i les ombres s’obre una escletxa de llum,
la tendresa i la distància neixen allà on vulguis tu.
Que no és massa tard encara si algun dia explota tot
que sobre les seves cendres hi farem un altre món.
Un que no ensenyi a xuclar-nos la sang,
que deixi enrere trampes i paranys,
un que trenqui les balances i faci
que els nostres somriures valguin més que tot.