La sonata del clar de lluna
Deixa'm venir amb tu. Quina lluna, aquesta nit!
És esplèndida la lluna, no es veurà
que tinc els cabells blancs. La lluna
torna a fer daurats els meus cabells. Tu no ho entendries.
Deixa'm venir amb tu.
Quan hi ha lluna les ombres creixen dins la casa,
unes mans invisibles obren les cortines,
un dit vaporós escriu a la pols del piano
paraules oblidades; no les vull escoltar. Calla.
Deixa'm venir amb tu
fins una mica més avall, fins a la tàpia de la bòbila,
allà on el camí fa un revolt i es veu
la ciutat de ciment i d'aire, emblanquinada de lluna,
tan indiferent i tan etèria,
positiva i metafísica,
que igualment podries creure que existeixes com que no existeixes,
que mai no has existit, que no ha existit el temps ni els seus mals.
Deixa'm venir amb tu.
Seurem una estona al pedrís, a dalt del puig,
i com que ens bufarà a la cara el vent primaveral
potser ens podrem imaginar que volem,
perquè sovint, i avui mateix encara, m'he sentit el frec de les faldilles
com l'esbatec de dues ales poderoses;
i si no et mous de dins d'aquest soroll del vol,
sents que el coll se t'endureix, i els costats, i les carns,
i així, tensada per la musculatura de l'aire blavís,
i amb els nervis vigorosos de l'alçada,
no té importància si te'n vas o si tornes,
ni tampoc en té que els cabells em blanquegin
(no és això el que em sap greu; el que me'n sap
és que el cor no em blanquegi també).
Deixa'm venir amb tu.
Ja ho sé, que en l'amor ens hem de defensar tots sols,
sols en la fama i sols en la mort.
Ho sé. Ho he pogut comprovar. Però tant se val.
Deixa'm venir amb tu.
Aquesta casa està embruixada, em fa fora;
vull dir que s'ha fet molt vella, els claus es desclaven,
els quadres es desprenen com si es capbussessin en el buit,
Aquesta casa està embruixada, em fa fora;
cau sense fer fressa el guix de les parets,
com el capell del mort cau del penjador que hi ha al passadís fosc,
com cau dels seus genolls el guant de punt de mitja del silenci
o bé com cau un raig de lluna damunt la vella butaca esbalandrada.
En altre temps també va ser nova; no parlo de la foto que et mires amb tanta
desconfiança,
vull dir de la butaca. Molt còmoda, t'hi podies estar assegut hores i hores,
i somiar amb els ulls clucs allò que fos:
una platja llisa, humida, enllustrada de lluna,
més lluenta que el xarol de les sabates que porto cada mes al sabater de la
cantonada,
o la vela d'una barca de pesca que se'n va, gronxada per la seva pròpia respiració,
una vela triangular com un mocador plegat de biaix, només pel mig,
com si no li calgués lligar ni portar res,
ni hagués de desplegar-se per dir adéu. Sempre m'han agradat els mocadors,
no per embolicar-hi res,
quatre llavors de flors, o camamilla recollida al camp sota la solellada,
ni per fer-hi quatre nusos com el cobricap que duen els paletes de l'obra del davant,
ni per eixugar-me els vidres; he conservat molt bé la vista;
mai no he portat ulleres. Un simple caprici, els mocadors.
Autor(es): Iannis Ritsos,