Lluna d’amor
A poc a poc, com neix la lluna,
a poc a poc potser és amor,
el que ha nascut com una espurna
de l’amistat que hi ha entre tu i jo.
Jo em neguitejo si trigues massa,
però així que arribo ja em prens la mà,
i saps que en diuen d’això que ens passa
doncs d’això diuen que és estimar.
A poc a poc, com neix la lluna,
a poc a poc potser és amor,
el que ha nascut com una espurna
de l’amistat que hi ha entre tu i jo.
Jo em neguitejo si trigues massa,
però així que arribo ja em prens la mà,
i saps que en diuen d’això que ens passa
doncs d’això diuen que és estimar.
Lluna que ara vens
i després te’n vas,
fes que si és amor
no s’apagui mai,
que no faci com fas tu
quart creixent i minvant,
lluna que ara vens
i després te’n vas.
Un amor que ens ha nascut d’una amistat
no el vulguem si no és segur que és de veritat,
que bonic que és l’amistat entre tu i jo
però es pot perdre si l’amor no és de debò.
Autor(es): Maria Rosa Marcó “Salomé”, Anna Fort