Matamonges
Va néixer un fosquet d'abril i el van abandonar a n’es Pont d’en Gil
Ell es va criar allà i es veis de per es troç li donaven colque mos.
Però es temps va anar passant, Matamonges no pensis tant
no es trobava gens a gust, cada dia era, era un disgust...
Es seus companys de ses roques, crancs jueus, pigellides, crancs
peluts
Es començàven a preocupar, en Matamonges es volia civilitzar,
Però estava decidit i li va partir tot esmustait...
Tot sols, tot sols van quedar, tot sols, sense en Matamonges,
tot soools, tot sols a nes Pont d’en Gil.
En Matamonges va fugir, i el va trobar es seu fi de cosí,
Matamonges ont has anat, d’enfora sembles un escarabat
Però no escolta a ningú i segueix es seu camí sense destí
Mil diumenge va atravessar, resacós, suvora la mar,
no pot fer amistats, no sabia ni xerrar,
un dia 30 qualsevol el van trobar a nes camí des caragol,
ofegat dins una bassa, de dos dits
Ha mort, ben esmustait, ha mort dins una bassa de dos dits,
ha mort enfora des Pont d’en Gil, ha mooooort a nes camí des
caragol