Naufragi
Ens passem el testimoni, d’un precari caminar
Quan busquem la següent passa l'horitzó se'ns va allunyant
Ens inclinem per la moneda, ens instrueixen titulars
Esbraonada intolerància, quan ens has pres, per què dol tant?
Es fan grans les grans butxaques, es fan petits els vilatans
Es fan grans mentre s’empassen, les nostres veus i els nostres guanys
Mentre eixamplaven les fronteres, miràvem les xarxes socials
Mentre s’esmolen les mancances, ens diuen que això és llibertat.
Que com més gran se’ns fa aquest món, més petits ens hi fem tots
Que com més gran se’ns fa aquest món...
Només ens queda clavar-hi els peus i arrelar com a últim alè
Fer del vent el company més fidel i esguardar-nos en el seu recer
Créixer i beure dels nostres anhels, embrancar amb la mirada al cel
Un sol cant compartit de tant temps; un nou bosc que es fa fort un batec
Si caminar és la rutina, i el sense rumb ens té ofegats
Buscarem entre les fulles, escletxes per on escapar
Navegarem en sincronia de més nàufrags que amb el cor
Teixiran una gran xarxa i serà el més preuat tresor
Que com més gran se’ns fa aquest plor, més serem rere el soroll
Que com més gran se’ns fa aquest plor...
Només ens queda clavar-hi els peus i arrelar com a últim alè
Fer del vent el company més fidel i esguardar-nos en el seu recer
Créixer i beure dels nostres anhels, embrancar amb la mirada al cel
Un sol cant compartit de tant temps; un nou bosc que es fa fort un batec
I vam perdre la por amb la buidor de la nit.
Vam sentir en el camí un plor de germanor.