Quan tu no hi ets
El teu record és com el tren fent-se petit mentre s’allunya,
i aquest vespre de tardor no té el teu somriure.
Vull desar la distància que ha crescut entre nosaltres,
per tornar a quedar-nos abraçats - damunt la tarda.
Intento acabar aquesta lletra, però soc invàlid de paraules,
busco poetes que diguin el que jo ja no sé dir,
se adormen els mots quan vols parlar amb els sentits.
Encara no s’ha apagat el foc - que vam encendre.
I tots els somnis s’han començat a ensorrar,
camino capficat sense deixar de dubtar,
i de què em serveixen ara les opinions...
Perquè quan tu te’n vas
s’allarga el temps,
Quan tu no hi ets,
ja no queda res més.
Busco metges que em tornin a l’estat normal per funcionar,
amb tu em batega massa el cor i perdo el ritme.
Va ser contra pronòstic que agaféssim el mateix pas,
i el tic tac del rellotge marca la teva llarga absència.