SARA
Com més m’acosto al meu somni
més sento que em despullo,
d’altres pells, d’altres cares,
d’altres somnis i paisatges.
El Sol que brilla en el nou camí
Il·lumina el que se’n va.
I ara Sí, deixo anar,
obro les mans, trec el fre de mà.
I em submergeixo en aquest riu
desert de l’ànima,
d’on neix la fe on em sostinc.
I em submergeixo en aquest riu
desert de l’ànima
d’on neix la fe on em sostinc.
Navego amb la Vida, Vida sóc
cabalco les onades
que em porten al meu cor.
Com més m’acosto al meu somni
més coses sento que em cauen de les mans.
Serà el dolor, que deixo anar?
Serà el dolor de la Humanitat?
Serà aquest buit, el que deixa l’Amor?
Serà aquest buit, el que deixa el perdó?
I des d’aquí neixo, buida de tot,
des d’aquí neixo, buida de nou.Com més m’acosto al meu somni
més sento que em despullo
d’altres pells, d’altres cares,
d’altres somnis i paisatges.
El Sol que brilla en el nou camí
Il·lumina el que se’n va.
I ara Sí, deixo anar,
obro les mans trec el fre de mà.
Autor(es): Laia dels vents