Sense por de res
Em moro per suplicar-te.
No apaguis la meva vida.
Em moro per escoltar-te.
Sentir qui ets i per què t’amagues.
Tant silenci m’atrapa,
encara hi ha esperança.
Seré capaç algun dia
de no amagar les ferides
que dibuixen el teu pas?
Si no hi ha resposta quedaré sol en un banc.
Tanta lluita haurà estat en va.
Em moro per descobrir-te.
Mirar-te als ulls, cara a cara.
Em moro perquè vull viure,
sortir d’un somni que mai s’acaba.
Silencis que duren massa,
ja surt el sol però no escalfa.
Sempre és de nit, no hi ha dia.
Em vaig perdent per camins
que no em deixen sentir l’aire.
Respostes que mai arriben a aquest pobre cor,
mentre vaig sentint com crema el cos.
Em moro, tanta incertesa...
Saber el que tu penses,
obrir totes les portes
i lluitar contra tempestes
que ara em volen fer patir.
Abatre’t a cops d’esperança,
seguir dempeus fins a l’alba,
deixar que corri l’aire
i arrencar un somriure.
Enmig de la pols sento la vida,
pot créixer dia a dia.
Crear, somiar, deixar-ho tot fluir.
Aparcant la por a patir.
Em moro per explicar-te.
Potser serà el darrer dia.
Si avui no pots ajudar-me
seré capaç d’amagar-me i no aparèixer.
Sentir cada dia com vas comptant-me les hores.
No creguis que jo estic boig, no.
Què importa allò que alguns pensin
si és la meva pròpia vida!
I ara torno a mirar
el món i el meu entorn.
Vull veure brillar la llum del sol.
Autor(es): Jesús Nicolás Gómez Gómez/ Alex Ubago