Senyor
Senyor, Senyor, si saps cap a quin lloc anem?
Per camins, a on sempre ens perdem…
que van de l’Eden, a Armagedón?,
sembla que, ja vaig estar aquí abans jo, Senyor.
Senyor, Senyor, saps perquè ella es resguarda?
De l'oblit i la ignorància?
Després de tants segles de gran dolor?
Ja és temps, de fer lleuger el seu pes, Senyor.
El pervers vent rebufa, en la coberta superior,
les creus de ferro pengen del coll de l'agressor.
Una banda desfilant, farà música ancestral,
on ella va donar l’ànima, i es va fondre amb el
mar.
Senyor, Senyor, puc veure el meu propi rostre
i sentir, el cru l’alè del drac,
una tensió, que és molt difícil suportar,
diguem si sents el meu prec, per fi, Senyor.
El darrer que recordo, molt abans d’haver arribat,
és un tren amb viatgers, sense un destí com final.
Un gitano amb banderes blanques, i un anell amb un diamant.
Va dir; Fill… això no és cap somni, és sols la realitat!
Senyor, Senyor, saps que som durs com el ferro?
El vel, amaga sentiments que sento...
i, solament haig d'elevar-me, d'aquest lloc
transformar la incoherència en pau, Senyor.
Senyor, Senyor, dóna-li força al meu anhel
molta pau en el silenci...
Si ets amb mi, esborraré el meu el dolor....
dóna-li vida a la meva Ànima, tu, Senyor.
Autor(es): Bob Dylan