La mala herba
com tots havien rebentat,
sols per ‘mi fou el deshonor
de no morir al camp de l’honor.
Jo sóc la mala herba, bona gent, bona gent.
A mi, ningú no em cull, i qui em rumina ja s’enerva.
La mort s’endugué els altres, bona gent, bona gent,
i em va respectar a mi: és immoral però és així.
La, la, la...
I no comprenc per què, redéu,
que visqui encara us sap tan greu.
La noia en venda té el cor gran:
sense cobrar-m’ho, em va donant
el tros de pell més amagat
que mai cap d’altre no ha tocat.
Jo sóc la mala herba, bona gent, bona gent,
a mi, ningú no em cull, i qui em rumina ja s’enerva.
La noia es ven als altres, bona gent, bona gent,
i s’ofereix a mi: és immoral, però és així.
La, la, la...
I no comprenc per què, redéu,
que algú m’estimi us sap tan greu.
La gent és feta, m’han contat,
per fer de bens en un ramat;
p’rò no serà demà al matí
que he de seguir jo el seu camí.
Jo sóc la mala herba, bona gent, bona gent,
a mi, ningú no em cull, i qui em rumina ja s’enerva.
Jo sóc la mala herba, bona gent, bona gent,
i creixo en llibertat al carreró més malfamat.
La, la, la...
I no comprenc per què, redéu,
que visqui encara us sap tan greu.
Autor(es): Georges Brassens