La dona que ja no estimo
deserta dels meus records
i m’ignora quan m’animo
a fondejar en altres ports.
No fa gaire, pensar en ella
era encarar-me amb el vent,
sentir el cor dins la paella
fregint-se en oli roent.
Trepitjava fulles mortes
fins en ple mes de juliol
mentre trucava a les portes
de l’enyor, vestit de dol.
M’enfilava a les teulades
infiltrat entre els felins
per bramar tristes balades
que esveraven els veïns.
Cada nit em suïcidava
per ressuscitar al matí
xop d’alcohol i mala bava,
desitjant tornar a morir.
P’rò vaig veure l’altre dia
que aquest cabró hiperactiu
anomenat Temps m’havia
esborrat la cicatriu.
La cicatriu, la medalla
que vaig guanyar en un duel
on la sang que cau no es qualla,
i la pau té gust de fel.
És trist no sentir tristesa
per l’absència d’algú amb qui
vaig compartir odi, tendresa,
glops d’arsènic i de vi.
Ja em comença a importar un rave
la insolència del seu pit,
i la marca que hi deixava
va esborrant-se del meu llit.
La dona que ja no estimo
se’m va desfent com el gel:
torno a dormir, no m’aprimo
ni m’entesto a escopir al cel,
i em perdo sense una queixa
per la boira, amb el llum fos,
i passejo el buit que em deixa
com qui treu a pixar el gos.
Autor(es): Miquel Pujadó