L'alliberament d'en Galceran de Pinós i Genís de Santserní
són presoners dels sarraïns.
El dolor mai no té fi.
És una llança pit endins.
Per rescat dels cavallers
han demanat un fotral d'or,
cent cavalls i encara més.
Això que us dic fa mal al cor.
Volem sedes ben lluents,
cent vaques prenys i un bell plegat
de donzelles escaients
per subhastar-les al mercat.
Els vassalls del bon Pinós
fan la col·lecta.
Qui té més dóna per dos:
és el correcte.
Donen roba, noies, vaques
i s'escuren les butxaques.
"Sant Esteve, no em deixeu,
sóc pres al fons d'un calabós!"
Així clama l'aspra veu
d'en Galceran, el de Pinós.
"Un miracle, Sant Genís!"
en Santserní reclama fort
"No sigueu tan indecís!
Mentre dubteu ja sóc mig mort!"
El negoci és ben senzill:
la Providència que fa el gest
i els guerrers, fora perill,
a Catalunya tornen prest.
"Visca!" criden els vassalls,
fent la sardana.
"Ja no ens cal donar cavalls
ni seda grana!"
Guarden l'or, tanquen les vaques,
fan saraus i cremen traques.
Però les noies, al racó,
ploren de ràbia.
Ja no es fa l'exportació
cap a l'Aràbia!
I els fa por de ser donzelles
fins que es morin de tan velles.
Autor(es): Popular catalana