Ai, quina alegria
Ai quina alegria que jo sentia
quan te veia asseguda en aquell banc.
És que jo, jo me moria
quan cap a tu venia
a demanar-te per aquell ball.
Amb aquell vestit que duies.
Tan ple de flors i fulles
no sabia mai què dir.
Què vens molt tu per aquí?
És que jo no m'atrevia.
Però de tan que te volia
me perdia sa tentació.
Tu eres sa meva il.lusió.
Era un home de poca cultura.
De poca talla i formosura.
Era molt poc xerrador
però honrat i treballador.
Un dia et vaig dir vina nina.
Vine amb mi a foravila.
Allà farem una masia.
Sigues meva digue'm que sí.
Mos tiràvem nus dins es safareig
darrera sa casa d'es pagès.
Mos rentàvem amb so fang
allà desà es sembrat.
Els vespres de lluna plena
a menjar figues a dotzenes.
Esperàvem es dissabte
per tornar junts en es ball.
Ara fa ja més de cent mil dies.
Hem fet catorze filles.
Hem viscut junts
i hem viscut junts
ses nostres vides.
Autor(es): Antoni Nicolau