A la plaça de Maig
quietud de cases buides,
nostàlgia de canons de matins plens de sol,
de llums de cap al tard,
de tants llocs on haurien volgut haver estat
amb ells, qualsevol dia,
ben lluny de tots els freds d'aquest hivern de gel
que els amaga la pau.
Era l'any trenta-sis, i eren a Barcelona,
a l'estació de Franca;
i en el quaranta-dos, a Atenes i a París,
a Roma i a Amsterdam;
pel darrer comiat a qui els trens se'ls enduien,
qui més estimaven;
i acomiaden encara amb el mateix adéu
a la placa de Maig.
Són les germanes, les esposes, les mares,
les de llavi que vol i de cor que no sap,
les de pit madur i de mans no avares,
les de faldes profundes, les de mocador al cap,
...i a la plaça de Maig l'adéu es fa molt llarg,
com en tantes andanes,
de port i estacions on us hem vist plorar
desconsoladament,
pel fill o pel germà, pel pare o el company,
per tants soldats que marxen,
cap als camps de la mort, on al llarg de tan anys
ell s'han anat perdent.
Són les germanes, les esposes, les mares,
les de llavi que vol i de cor que no sap,
les de pit madur i de mans no avares,
les de faldes profundes, les de mocador al cap,
Autor(es): Josep Tero