Ametlles i torrons
perquè he menjat com un senyor, ben acollit.
Tothom està com exaltat. No sé perquè no puc esborrar
aquest somriure que em fa semblar un mica idiota
i, potser per això, tothom es gira, em mira i riu.
Però, què feu? No em pegueu!
No sé a qui busqueu, però tingueu clar que no he estat jo,
que he tingut la mala sort d’estar aquí plantat, mirant.
I agafen uns pals, no bastava amb les mans,
i em tornen a pegar, ara més fort, i tots cridant.
Fins i tot m’ha semblat que hi havia alguns cantant.
I, de sobte, marxen, però llavors vénen uns més grans.
Em comencen a tapar amb una manta i no veig res.
No sé què volen de mi, però fan cua al meu costat,
riuen com dissimulant. Ai mare! No, això ja no.
Han tornat els més petits, porten uns pals més grans,
i tornem a començar. Ja no puc més, mateu-me si us plau.
Quan penso que és el final
em treuen la manta, em quedo nu, i tothom riu.
Avui, que començava el Nadal,
he estat fustigat, despullat i denigrat.