Babilònia, argila cuita
Tu que eres la granítica i concreta
tallada a plom per mans
innúmeres
tantes mans i tan anònimes
intercanviables com estrelles
i com elles tan meselles
que he oblidat ja com pensar-vos
com culpar-vos redimir-vos
si de res no us en sentiu
si d’enlloc sou i tan fredes
tantes mans llegint-se la línia de la vida les unes a les altres a la cruïlla de deserts
tantes mans donant-se la mà des de llunys insòlits
tantes mans només per tu
que ets en tots i no ets ningú
vianant del Cos canviant
tantes mans mal sepultades
elèctricament crispant-se
les nits de lluna vàcua
quan gemeguen les potències
tantes mans tancant els tractes
tantes mans en confluència
poderoses d’ignorància
no sabent a quin joc juguen
ni per què ni com i gràcies!
gràcies!
gràcies!
ja no sóc sinó de pedra
l’ara de sacrificar-hi
l’ara i aquí
en mi
per honorar els déus futurífers
i el seu inexistir
tantes mans sota l’arena
sense ungles en carn viva
subjectant globus de foc
sols d’entranyes tan ardentes
que ni el temps ni el temps no hi passa
que no vol cremar-s’hi els peus
tantes mans i tantes mans
que no puc fixar la vista
que el mirar se’m torna estràbic
se’m relaxen els esfínters
i tot jo me’n vinc avall
molt avall
fins a topar
amb l’altíssim anticim
on els aligots no volen
s’arrosseguen
majestàtics
Babilònia, argila cuita!
quina bèstia paridora
de tauletes parladores
d’horitzons esbatanats
de comerços florescents...
Pels segles dels segles,
lament.