Balada a un dia tretze
cavalcant desbocada sobre un vent de desencís,
de les restes d'un passat que et cremava el pit,
i amb esforç i amb voluntat de sortir a un aire nou.
Caminaves en la tèrbola frontera d'ahir i d'avui
en la boira del que va ser i no havia de ser.
I amb aquells gemecs del cor que s'esquartera
sota el cop i el ronc adéu a l'amor acabat.
Incrèdula encara del buit d'una màgia extingida
i empesa pel desig de que així no hagués de ser,
i amb una esperança vana de retrobar
un punt de calor d'aquell que va marxar,
d'aquells que et van deixar.
Vas donar-me un somriure clar,
vas donar-me un cop de goig
que et sortia d'on encara dormia el somni.
Somni de nina, somni de dona en el que ja no es vol creure
però que es mostra viu al fons dels ulls cansats.
I tant com el vas sentir, i tant com el vas mostrar,
i com brisa del sud càlida i lenta nasqué un nou amor,
i vaig tenir i vaig sentir un cop d'eternitat,
vingut d'aquell dia de Maig com flor de primavera.
I avui recordo el nostre temps, ai! el nostre temps,
en un altre tretze, d'un altre Maig, tants anys després.
Amb la gola eixuta i els ulls, els ulls d'home emboirats,
avui que t'he plorat, avui que encara t'he cantat,
recordo els teus moments, la grandesa d'un amor,
que tan volgut, tan temut, tan desitjat,
va fer que jo sentís el que només un cop a la vida
es coneix al més profund com un temps d'immortalitat.
Autor(es): Jordi Moltó