Declaració de principis. VIII
He estat pobre.
Açò m'ha despertat passats mesos i llàgrimes,
moltes fondes felicitats.
Ara com ara em veig al costat d'una dona,
filla, com jo, del poble,
nascuda a Gandia,
pels carrers de València en uns passeigs interminables.
Me l'he estimada molt.
Me l'estime molt més que els versos de Virgili o Horaci
criatures secretes que em proporcionaven alegria.
Véiem davallar el crepuscle.
Es despenjava des de les teulades,
queia sobre els balcons,
enterbolia uns vidres.
Ens estimàvem molt, tots dos.
Havíem robat uns gesmils en passar per un hort.
Véiem la lenta arribada de la nit,
la lenta instauració de les penombres
per damunt els camps de Patraix,
per sobre les moreres i als canyars.
Ens sentíem més pobres, infinitament pobres,
però més junts que mai, solidaris com mai,
l'un al costat de l'altre,
les pupil·les enceses.
El miquelet tenia, al capaltard,
tímides vermellors de gerani,
una rosa incipient.
L'albereda de la potsguerra era trista,
de condons i ferocitats d'abraçades,
però la redimia d'aquell moment
que projectava, nítides, contra el cel, les torres,
els campanars,
la humilitat dels dies de pa escàs
i cap de llibertat
vistos des de les baranes brutes del riu.
He viscut al centre del poble i confós amb el poble,
un entre tants, com vaig dir, i ara ho canten.
El fet més lluminós de la meua existència
és haver conegut aquesta dona que encara m'acompanya
amb el seu silenci i la seua conformitat,
i haver creuat, amb ella, els carrers de València,
aquells dies de festeig i projectes que mai no s'han acomplit.
Com si fos per a ella ara escric aquest cant,
com, arribats certs dies,
no li podia regalar altra cosa que un sonet, una dècima,
o el furt breu d'un gesmil.
no em priveu, us ho pregue, d'aquesta humil il·lusió.
Cansats d'anar amunt i avall,
véiem com s'encenien els llums darrere els vidres.
Pensàvem els amables interiors d'una amor confortable,
premíem els nostres cossos
i seguíem, encara, cap a casa, vers el sopar indigne.
Damunt la taula planava el llum d'una bombeta única,
com penjada, com morta, com trista suïcida
a l'extrem del llarg fil amb cagades de mosques.
Ho recorde sense ira. ho recorde amb amor i enyor.
Era la meua joventut.
Era la nostra juventut.
M'he proposat narrar-ho tot perquè és així com vaig pujar,
amb la mà d'una dona dins la meua com un ocell mullat,
el pedregós altar de la pàtria,
com pujaríem el montgó, el penyagolosa, el mondúver, la serra
de la mariola, sant miquel de llíria.
l'amor em va significar el coneixement humil de la ciutat,
cap del vell regne perdut
i centre del País.
Jo arribava d'un poble, Burjassot, de carrers agranats i arruixats
que mai no es va refer de l'espant de la guerra.
D'aquell regne dels morts, els de la guerra i la postguerra,
jo vaig eixir, amb pas incert,
ple de besades i de nafres,
sense comprendre res ni entendre res,
i et vaig trobar a tu, oh esbelta filla de Gandia
que acabes d'eixir també, no de les coves del parpalló
o de les meravelles,
sinó de les tristes coves de la guerra,
plena d'arraps secrets.
L'un al costat de l'altre vàrem recórrer la ciutat.
De vegades no ens dèiem res.
Tot ho haurien dit Ausiàs March o Roís de Corella.
Ens aturà un espant davant certa casa del carrer de cavillers.
Oh portal de Valldigna
i aquell carrer estret on va morir Jaume Roig,
les gàrgoles de la llotja.
Com no t'he de recordar, com no he de fer-te un lloc
ací,
en aquest llibre,
Isabel,
filla meua,
amarga i dolça filla meua?
Ací, a València, vàrem fundar la nostra casa.
i ara et veig amb el ventre inflat pel preny
com tornes del mercat
amb la cistella
feliç de raves, de lletugues, de llimes, de bledes,
els lluminosos bodegons que enllestiries cada dia
mentre creixia el fill a les teues entranyes.
De nit,
ens arribava al llit, llunyà, el requeriment de les sirenes del port
ens va durar molt poc l'alegria del fill.
Altra vegada, amb les mans buides, anàvem per la vida.
Però dúiem, invicte, el propòsit de fundació
i arribarien altres fills.
Sols els demane als déus que em permeten acabar aquest cant
i morir-me primer que tu.
Em donaria horror, el més gran dels horrors, haver de perdre
la teua callada companyia,
la teua confiança,
el teu coratge.
Ja no sabria viure sense tu.
Aquesta és la primera vegada que ho declare.
Et demane que em cregues
implore als déus que accepten la meua petició.
Autor(es): Vicent Andrés Estellés,Wolfgang Amadeus Mozart