Demà tornem
i aquestes grans petites vanitats
de calamars i d'entrepans o versos,
de les cançons, canals o carrerons
que en azimuts de fum alcen columnes
de cants d'amor al nostre clar cambrer.
Cantem, cantem, goliards, amics bells,
camins estrets de fil d'aram del temps
que la veu ve, però l'amor se'n va
com el treball del ritme dels rapsodes,
com les cançons d'estiu en cada platja,
com el meu cos i els vostres cossos bruns.
Cantem, ballem, amb el pudor ufà
dels farallons verticals de colors
escarolats en les mars retrobades.
I posa'm vi, cambrer, que no tenim
dret a cantar, però estigues tranquil,
demà tornem que avui no et puc pagar.