Eduardo
Eduardo, un tiu normal, curru fixe i bon xaval
Diputació amb Muntaner, viu amb el pares que s'hi està molt bé,
una vida tranquil·la és la que té i ja res més queda per fer.
Quatre, sis, vuit anys de casa al curru del curru a casa durant quatre, sis, vuit anys.
Però una gran cosa hi ha al camí i per això no ho he pogut resistir.
Li va costar trobar el sentit, adonar-se de la història,
doncs no era el curru ni la nòvia el que tenia a la memòria.
Increïble però cert, quina pssada, el terra és blanc i negre de pastanaga.
La seva vida ara era creuar, per què collons anar a treballar?
Vuit hores ben assentat, doncs que mal aprofitat
si vuit hores de plaer creuant podia assaborir.
Deixo el món empresarial, creuar el pas de zebra, amb això sí que era bestial.
Eduardo ha vist la llum.
Les noies que passen, els gossos que lladren ensumen els arbres, li llepen les cames; el verd que tremola ara ja ni corre, vermell que s'atura i es mira la lluna.
Les rimes no tiren però mira com riuen les velles que tornen amb bosses de vinet.
I els xamfrans que s'escapen com si fossin paratges llunyans i salvatges.
No té cap problema a ignorar i sempre il·luminen senyals i semàfors...
I creua que creua i creua, esparvera, les vespes, voreres.
I sembla que jugui, que tomba i que gira. No parla no dina, el tiu és cosa fina.
I cau i rebenta, s'esconya la rima però rima que rima els ulls se li giren.
Li roda i li roda el cap i perd la noció.
No sé si jo o si tu, o si tu o si jo, o si torna i no creua
i si mola passejar, fort que mola, fort que espera...
I les velles que el desperten i resulta que ja és terra.
Eduardo ha vist la llum.
Preparats intermitent... Eduardo un tiu valent
Preparats intermitent... amb ànsia espera el seu moment.
Autor(es): Sapo