El cant del consol
no es mereix eixa desídia
que t'ha mossegat al coll
i t'ha fet una ferida.
I no hi ha res que pare
el Vals de les Llàgrimes
Cauen tantes llàgrimes
que el balcó ja no t'aguanta
i es pregunta què s'ha fet
de la dignitat humana.
I no sap com dir-te
que no és per a tant.
Cremem tantes joventuts
que la sang se mos desfilatxa
en un llarg pedregar
per Sant Joan damunt la platja.
I en la vora les llavors
dels nostres errors se'n van de marxa.
Hi ha certs records que has tingut
o no saps si els has perdut
remullats en els llençols,
batejats per un altre cos
que a hores d'ara
es desfà per estar amb tu.
Sé que hi ha nits que l'amargor
t'embolica i et penetra
i t'inunda d'ansietat
el teu cos com una pedra.
Mentrestant el món
al teu voltant segueix rodant.
Són tants moments d'inanició
que la vida sembla un tràfec
d'ocasions, contradiccions
frivolitats i intermitències.
Sé que no és molt,
però no ho podem fer millor
Dins dels óssos
tots tenim un xiquet
de bolquerets dormint
que s'acollona i es bloqueja
quan es queda sol i brega
contra el món i plora i s'ofega
entre els mocs.
Pense amb tu constantment
i la tendresa m'aborrona.
En Montevideo m'han contat
que estàs fent una proesa.
I el teu nom regolfa
ben dins del meu cor.
Cuida't molt i cuida'm mes,
vol a tota i a cadascuna la gent.
Els ingrats i els fills de puta
es moriran tots de seguida
i ja ho voràs: el món
és al teu abast.
Autor(es): Miquel Àngel Landete