Els silencis, són els crits...
Núvols damunt del mar,
com uns estels de fum.
La drecera del camí, es veu enllà al lluny.
Vents que arrosseguen,
la pols de l’univers.
Les festes d’un estiu, que mai no s’ha complert.
Els sentiments no pesen,
i trenquen deu mil mons…
Ombres invisibles, com les emocions.
Creus agafar força,
apropant-te a nous deus.
Sembrant experiències, fora del que creus.
Matinada incerta,
que porta nous destins…
fragàncies i certeses, prudències i nous riscs.
Sempre amb una espera,
com si ara, fos el fi.
Arreu de les muntanyes, els silencis són els crits!
Els sentiments no pesen,
i trenquen deu mil mons…
Ombres invisibles, com les emocions.
Creus agafar força,
apropant-te a nous deus.
Sembrant experiències, fora del que creus.
Sempre amb una espera,
com si ara, fos el fi.
Arreu de les muntanyes, els silencis són els crits!