En el carrer
i omple aquesta copa de canya altre cop.
Que jo no m'ajunto amb aquestes ximpletes
que beuen de ràbia quan ploren d'amor.
Jo em prenc el bon vi sense pena ni agravis,
que sempre un disgust l'ha de matar un plaer.
Perquè resar encara si es llarg el calvari
per culpa d'un home ple de mala fe.
I si arribés a enyorar-lo
perquè a la fi em va fer caure,
no he de quedar-me plorosa
en un racó del cafè.
Ni un mocador he de treure,
ni els meus ulls eixugar-me,
ningú no em veurà queixar-me
perquè ara em trobo al carrer.
Fugir, quina broma!, paciència marrana!,
perquè per un home fer tant de merder.
Que si una s'arruga i ajuda demana,
no té cap vergonya ni és dona, ni és res.
Adéu llit de roses!, adéu niu de somni!
Demà moltes coses queden per guanyar,
paciència compare, de fàstic no escupis,
quan tornis a casa oblida plorar.
Autor(es): Eduardo Escaris Méndez, Nicolás Vaccaro